Santa Cecília

img_2091

Dijous 24 de novembre vam celebrar, com ja és tradició, la festa de Santa Cecília, patrona de la música.

Aquest any, vam poder escoltar la TUBA, instrument de la família del vent metall, que ens va sorprendre a tots, tant pel seu timbre com sobretot per la posada en escena del músic convidat, en Toni Chelvi, qui  va aconseguir fer un concert didàctic i alhora participatiu.

A l’inici del taller de la Tuba vam escoltar l’obertura de Richard Strauss “Així parlava Zarathrusta” interpretat per tuba baixa i tuba tenor. Seguidament vam escoltar la història d’en Toni, el músic: “Quan era petit li deien Tonet i li agradava molt la música igual que tota la resta de la seva família. Va arribar el moment d’escollir l’instrument i ell va decidir triar el mateix que el seu pare, la tuba, però, hi havia un problema, la tuba era massa gran per ell i el seu professor li va explicar que tot tenia solució i que hauria de començar per una tuba més petita anomenada tuba tenor o bombardí.”

Vam conèixer els avantpassats d’aquests instruments de vent metall com són la banya de bou o el cargol de mar, amb melodies acompanyades d’una base instrumental amb els sons més primitius,  i al mateix temps vam poder visualitzar amb diferents mides de mànegues, l’altura ,amb el greu i l’agut.Vam escoltar la TUBA en diferents estils: clàssic, jazz, i bandes sonores de pel.lícules acompanyades de projecció

Finalment alguns alumnes van tenir l’oportunitat de bufar  la tuba per gaudir del seu so, i sens dubte, va ser un dels moments més divertits del concert.

A continuació trobareu un vídeo que dues de les peces del repertori i seguint aquest enllaç, un àlbum amb imatges.

Anuncis

Colònies al Delta de l’Ebre

Gràcies a les colònies, els alumnes de 2n d’ESO han conegut i estudiat la regió del delta de l’Ebre. Es pot aprendre de moltes maneres: escoltant les indicacions que van fer els guies i mestres, però també fent excursions, anant amb bicicleta, perxant, fent representacions teatrals… Ho podeu comprovar amb les fotografies que va fer el Martí Castells.

 

Colònies de primer d’ESO al Ripollès

Sense la pluja hauríem pogut caminar incansablement per paisatges aclaparadors on la tardor comença en un esclat verd i taronja. Sense la pluja hauríem rigut fins a tenir mal de panxa, hauríem anat amunt i avall lliscant per la gespa humida i els animals se’ns haurien acostat encuriosits. Sense la pluja hauríem fet més amics i ens hauríem trobat més a gust els uns amb els altres en les llargues converses que hauríem mantingut en arribar el capvespre. Sense la pluja, el monestir de Ripoll s’hauria mostrat esplendorós i la tradició dels monjos copistes ens hauria arribat amb la seva pròpia cal·ligrafia carolíngia.

Però no era aclaparador el mar de llamps i vegetació que ens envoltava? No hem rigut i hem corregut com bojos sobre els propis peus i a cavall? I no hem xerrat sota els porxos cercant la complicitat d’un company que si no ho era, ara ja és un amic? No era lletra carolíngia la que caligrafiàrem per escriure els nostres noms un cop deixat enrere el claustre del monestir de Santa Maria?

De vegades mullar-se val la pena.

img_8810

Concert de comiat

IMG_7631Els alumnes de quart d’ESO s’acomiaden dels seus companys i professors amb el concert de final de curs. Un esdeveniment, com sempre, molt carregat d’emocions i records. En aquest enllaç trobareu algunes imatges.

Titelles

El darrer divendres del curs, els nois i noies de primer d’ESO, van oferir als seus companys de parvulari una sessió de contes tradicionals europeus representats amb titelles.
La Caputxeta vermella, Els tres porquets, La rateta que escombrava l’escaleta, Les set cabretes i el llop, La princesa del pèsol, El Patufet… varen fer les delícies dels més petits de l’escola que, val a dir, resultaven un públic molt entusiasta i agraït.
Podeu veure algunes imatges de la sessió en aquest enllaç.

IMG_7193.JPG

Lisístrata

Ja ha acabat. Hem posat punt i final a la Lisístrata, la nostra Lisístrata; la que vaig dirigir i vam portar a l’escenari amb els alumnes de quart. Representar aquesta comèdia va suposar incomptables hores de feina, i no és un dir, són incomptables de debò. Coordinar 28 adolescents per encabir-los dalt de l’escenari és una feinada monumental, però gratament satisfactòria si, com és el cas, el resultat és millor que l’esperat.

Acabada l’obra, tot eren felicitacions i comentaris molt positius, que jo agraïa com si sabés de què em parlava la gent. No en tenia ni idea; no n’era conscient perquè em va caldre un cert temps per posar els peus a terra, i baixar del núvol, un núvol format d’una barreja d’estrès, tensió i eufòria acumulats al llarg dels últims dies, i que esclataven en aquell ball final que culminava amb aquells aplaudiments eixordadors que m’indicaven que ja havíem acabat, i que tot havia sortit bé.    

Però sobretot, no entenia el que la gent em deia, perquè jo em vaig perdre l’obra, no la vaig veure, no la vaig poder aplaudir amb la resta del públic. Per això, quan he de donar la meva visió de l’obra, no puc sinó confessar que no sé de què em parlava la gent que em felicitava i em comentava escenes divertides o detalls de les interpretacions. Només puc parlar del que es va viure rere l’escenari, dels nervis, de les corredisses, de l’arenga just abans de començar (el discurs més lamentable i visceral que he fet en la vida), de les cares dels meus alumnes (atònitament pàl·lides abans de pujar, eufòricament contingudes en baixar), i del nus a l’estómac. Però m’haureu de perdonar si, de tot això, no us en dono detalls; no és discreció, és egoisme: ho vull per a mi sol. Vull atresorar tots i cada un d’aquells moments únics i repassar-los mentalment una vegada i una altra; és la meva manera de gaudir de l’obra. Vosaltres, la vau poder veure. Per això he pensat que la valoració que més us podia interessar, la que es pot fer des de dalt de l’escenari, la farien molt millor que jo la Kalonike i la Lisístrata, les protagonistes de l’obra.

Alex

Tot es va reduir a 45 minuts. Tots els mesos de feina, estrés, emoció, cansament i sovint, desesperació, es van reduir en 45 minuts d’una emoció i eufòria inexpressables. Tots els companys i companyes ens vam fusionar en un sol cos, en la Lisístrata. Crec que mai havia vist els meus companys tant entregats fent alguna cosa. El respecte que tots sentíem mentre interpretàvem l’obra era immens. Tot i els nervis, la vergonya i els dubtes que tots sentíem dalt de l’escenari, alguna cosa dins meu em deia des del primer moment que tot sortiria bé. De fet, així va ser. Fins i tot, vam superar les meves expectatives.

Encara recordo quan vam començar el primer assaig. Estàvem totes les noies reunides. No sabíem ben bé què s’esperava de nosaltres i tampoc coneixíem prou bé el nostre director, l’Àlex,  i no sabíem quines idees estrambòtiques tindria per a la nostra obra de final de curs. Tot va canviar de seguida un cop ens vam posar mans a l’obra. Primer vam començar amb petits assajos i més endavant, ens vam anar reunint cada vegada més gent. Jo em sorprenia amb la feina que duien a terme els meus companys. Veia un potencial en ells que, sincerament, mai hagués imaginat. Les coses van anar avançant fins que de cop teníem tota l’obra muntada i quedaven unes poques setmanes pel gran dia. Tampoc ho vull negar, els últims dies van ser un desastre. Ens passàvem dies sencers assajant, muntant decorats, discutint,… Els ànims i les forces estaven pels terres i la paciència de l’Àlex estava a punt d’esgotar-se. No va ser fins que em vaig trobar a l’escenari que tots aquests moments, infinits assajos, emocions i esforç es van ajuntar d’una vegada dins meu.

Vaig veure a la meva companya, la Camil·la, pujant a l’escenari, decidida i ferma, i en el moment en el que va començar a parlar ho vaig saber, no es tractava més de la Camil·la, no podia veure a ningú més a part de la Lisístrata davant meu. Allò em va transformar en Kalonike per complet. Tot el que m’havia faltat per poder entrar completament en el meu personatge durant tot el curs ho vaig assolir en aquell moment. I tot va començar. Pujo a l’escenari i ho dono tot, igual que tota la resta de companys i companyes. Sento que mil ulls ens miren atents per criticar i jutjar, però en aquell moment allò era el que menys m’importava. Només podia pensar en gaudir el màxim de l’última vegada que tindria la sort d’interpretar l’obra conjuntament amb els meus companys. L’última vegada que donaríem el màxim de nosaltres tots junts. El resultat? Sincerament, per mi va ser la millor vegada amb diferència de les moltes que la vam fer. El que m’enduc d’això és la Lisístrata que ens uneix a tots  i ens converteix en tot lo bo que cadascú de nosaltres pot aportar. M’enduc una experiència inoblidable que segurament serà una de les millors de la meva vida. Gràcies a tots els que ho heu fet possible.

Kalonike

No recordo els detalls un cop dalt de l’escenari. No recordo si vaig entrar al precís instant en què tocava o si el públic feia bona cara mentre actuava. Dúiem tants mesos assajant, bolcant-nos en cos i ànima a l’obra que al final Lisístrata ja havia esdevingut una extensió de mi mateixa.

Durant tot el temps que dúiem assajant, m’havia preocupat de complir les expectatives que requeien en mi. No em volia decebre a mi mateixa, ni als meus pares, ni als meus companys. Sobretot em preocupaven els meus companys, per mi la gràcia de l’obra és que Lisístrata fos de tots i volia que tots ho gaudíssim tan com jo. Però per sobre de tot, no volia decebre l’Àlex, el director de l’obra. Ell va creure en mi de manera gairebé cega i crec que aquesta fe en mi em va fer tirar endavant i treure la Lis que porto a dins. Gràcies Àlex.

Com ja us he dit no recordo els detalls a dalt de l’escenari. Només sé que ho vaig gaudir moltíssim i, tot i que el record sigui vague, no el canvio per res del món. I per molt que un dia vagi a veure Lisístrata a qualsevol teatre, mai cap actriu podrà superar la felicitat que vaig sentir en pujar jo o Lisístrata, qualsevol de les dues, tant és, a aquell petit escenari al pati del Sana Anna disposada a parar els peus a qui fos.

Lisístrata

IMG_6563.JPG

(Trobareu algunes imatges de l’obra fent clic damunt la imatge)

Lisístrata. El making-of

Diuen que la literatura ens permet posar-nos a la pell dels personatges que protagonitzen les històries de ficció, i viure així infinites vides. Jo sempre he pensat que era just a l’inrevés: són els personatges, aquells grans paradigmes de la literatura universal, que penetren dins nostre, i ho fan per quedar-s’hi. No em fa vergonya confessar-ho: jo sóc Madame Bovary. Això ja ho va dir Flaubert. I també sóc Ulísses, i el capità Ahab, i una mica Lady Macbeth, i m’agradaria ser més Tirant, però crec que sóc més Quixot… I Lisístrata; definitivament sóc molt Lisístrata. M’explicaré:

Quan Aristòfanes va escriure aquesta comèdia, segurament no sospitava que, 2400 anys més tard, la seva obra seria representada a l’escola Santa Anna pels alumnes de 4t, i a mi em tocaria dirigir-la. A l’hora d’assignar els papers, vaig seguir un criteri molt intuïtiu: volia que cadascú tingués el paper que més encaixés amb ell; volia que cada noi i noia fes seu el personatge, fins al punt de creure-se’l. Només així podria fer-lo creure al públic. Érem, però, encara a primers de curs i jo a penes coneixia aquells nois; com havia de saber quin personatge els esqueia més?

I aquí entrava en joc la màgia de la literatura: el personatge encaixaria amb ells, fins on ells estiguessin disposats a fer-lo encaixar. Havia de ser un pacte recíproc entre cadascú, i el seu personatge. Un pacte que aniria prenent forma assaig rere assaig.

I ens posem a la feina. Portem setmanes assajant, una vegada i una altra les mateixes escenes, els mateixos diàlegs, les mateixes frases… i les mateixes preguntes: sovint em pregunten “i això com ho dic?”. “Com tu vulguis”, els contesto jo la majoria de vegades. Sóc conscient que no treballo amb actors i actrius experimentats: aquesta és la meva sort, perquè d’aquesta manera, no tenen més remei que deixar-se portar i fer-ho a la seva manera, com els surti de dins. De totes maneres, si els assajos funcionen com les classes de català, tampoc farien cas de les meves indicacions…

I l’obra va agafant forma, igual que els personatges. I veig moltíssimes coses que no m’agraden; molts errors que es repeteixen massa sovint; vergonyes, pors i limitacions autoimposades; manca de temps, d’inspiració i, sovint, d’esforç… Però també veig coses que em fan glatir, que em fan somriure, que em fan gaudir de la meva feina. Veig nois i noies que es miren entre si i es diuen coses que mai no es dirien, perquè estan vivint vides que no són les seves. O potser sí que ho són? Potser ja s’han fet seu el personatge. Veig uns soldats que empunyen l’arma com si els hi anés la vida, però les seves pors els donen tanta fermesa com la joguina de plàstic barata que aferren amb les mans. Veig unes dones que han pres una decisió molt important, la de plantar cara als homes que fan la guerra, sovint els seus propis marits, i la porten endavant amb la mateixa determinació amb la que unes noies que potser no fan 16 anys encara, llancen retrets a la cara dels seus companys, convertits en estaquirots vençuts pel clam unànime de les ateneses del Santa Anna.

I veig un magistrat, que es passeja per l’escenari amb la seguretat de qui ho ha fet tota la vida; fa callar tothom amb la seva arrogància, però aviat se li veu el llautó, i la seva veu atronadora va perdent força a mesura que les dones, un cop més les seves pròpies dones, treuen a la llum les seves vergonyes. I marxa amb la cua entre les cames. No el nostre company, sinó el personatge corrupte que prefereix un bon negoci abans que la pau. És a ell a qui veig, a qui menyspreo, i de qui em burlo, gràcies a la interpretació d’un noi que ha trobat la pedra clau del seu personatge.

I veig un sergent que intenta imposar-se; pretén ser el que no és, i acaba no convencent a ningú, ni a si mateix. Potser és això el que buscava. No es pot negar que s’ha empassat l’orgull, i ens recorda que el sentit del ridícul té les limitacions que nosaltres vulguem donar-li, i que el sentit de l’humor comença per riure’s d’un mateix. Això té molt de mèrit, de debò que sí.

I veig una espartana amb la seguretat i la confiança en si mateixa que només tenen aquelles persones que gaudeixen del que fan a cada moment. Se li veu a la cara. En tota l’escena no deixa de somriure. I s’equivoca, i ens fa riure a tots. I veig la Kalonike i la Mirrina; és cert, juguen amb avantatge, coneixen els escenaris una miqueta més que la resta. Però quan van rebre el seu paper, poc en sabien d’aquestes dues dones que en tot moment fan costat a la protagonista, donant-li suport en la seva lluita, però també aportant-li el contrapunt còmic del qual manca la revolucionària atenesa. I em fan riure molt, i em meravella com s’han fet seu el personatge. Miro les meves alumnes actuant, i realment veig la Mirrina i la Kalonike. Deuria ser més o menys així com Aristòfanes les va imaginar. Però ell no va tenir la sort de veure actuar les meves alumnes.

I veig la Lisístrata. I sé, senzillament, que no vaig equivocar-me quan vaig assignar aquest paper. Sé del cert que moltes altres noies ho haguessin fet molt bé, potser millor i tot, perquè les dots interpretatives d’aquesta Lisístrata són més que dubtoses… però és que no actua. No li cal. Ja no sé distingir on comença el personatge. No crec que fingeixi. Li surt de dins. Lidera el grup i l’empeny cap a l’èxit. Això ha d’acabar bé per força. Gràcies Lis.

No sé com anirà l’obra. Mentre escric això, encara no l’hem representada. Potser sortirà un autèntic bunyol; confio que no. Però no m’importa, ja no. Crec que els meus alumnes han entès (potser encara no ho saben) una lliçó de literatura de la qual hem estat parlant a classe durant hores i hores. I ara porten una petita Lisístrata dins seu.

Igual que jo.

IMG_9761.JPG